Un Objectiu Cultura, ara o mai
L’any 2015 Nacions Unides va aprovar l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), amb un total de 17 Objectius i 169 metes, acompanyades pels seus corresponents indicadors. Avui, al maig de 2026, és ben conegut que els ODS tenen objectius per a l’educació, la igualtat de gènere, la salut, l’acció climàtica, la pobresa, els boscos, la vida submarina, l’energia…
També és ben conegut que no hi ha cap objectiu dedicat a la cultura. Per què? Es fa llarg d’explicar, però el resum és aquest: la UNESCO no va fer els deures quan tocava, la societat civil no estava preparada, molts estats no ho van trobar essencial i els pocs estats que hi creien no van pressionar prou.
La conseqüència d’aquesta absència ha estat doble:
D’una banda, la coherència del relat. Les evidències acumulades sobre el terreny, el treball acadèmic de milers de recerques, i els treballs d’Amartya Sen, de Martha Nussbaum “obligaven” a considerar la cultura com un component essencial del desenvolupament. Que l’any 2015 la cultura (el patrimoni, la creativitat, la diversitat, el coneixement crític, la ritualitat, la bellesa) no assolís un ODS propi comporta una regressió en la qualitat del debat sobre la dignitat humana, les llibertats i el desenvolupament.
D’altra banda, la capacitat operativa. Que els actors culturals en tots els àmbits (les biblioteques, els museus, les festes majors, els festivals, els memorials, l’art públic, les arts escèniques, la música…) no seguin a la taula de la planificació del nostre futur comú (i quina cosa si no és la sostenibilitat?) fou un despropòsit… un tret al peu per al conjunt dels actors d’una societat, mancats dels processos que donen llum a la vida.
En aquest racó de món que es diu Catalunya sabem que és impossible entendre el món, o un tros de món, es digui nació, poble o ciutat, sense que els temes culturals siguin explícits. I és impossible transformar, món o tros, cap a la sostenibilitat sense fer que aquests temes culturals siguin operatius, amb institucions i pressupostos, i amb polítiques que apleguin a tothom.
Molts hem intentat fer de la necessitat, virtut, entrar per la porta del darrere de la “transversalitat”, i no han faltat propostes per incorporar els temes culturals a dins de cada Objectiu, com apunta l’article A cultural boost que vam escriure a CGLU a inicis de la dècada. I aquests molts constatem que no n’hi ha prou.
Així, els mateixos que l’any 2013 ja demanàvem un Objectiu Cultura (mireu aquesta proposta) hem convocat a moltes més organitzacions i xarxes, i hem articulat una proposta realista i factible d’Objectiu Cultura. Amb la participació de les xarxes mundials del món de la cultura. Amb el lideratge de la xarxa mundial de Ciutats i Governs Locals Units i el suport de la Generalitat de Catalunya, el Consell Nòrdic i la Fundació Àsia-Europa. Amb la complicitat (ara sí) de la UNESCO i d’alguns estats que volen liderar la proposta (Brasil, Corea, Espanya, Irlanda, Itàlia, Kenya, Mèxic, Uruguai…). Així, el setembre de 2025, la proposta d’Objectiu Cultura de la campanya #Culture2030Goal es va presentar a l’Àgora Cívica i es va posar al damunt de la taula de negociacions de Mondiacult 2025.
Algunes instàncies ja treballen en aquesta direcció, com la ciutat d’Estrasburg o els governs de Gal·les, Euskadi i Hawaii. Ara, n’hi ha d’altres que treballen en la direcció oposada: els qui atien els discursos d’odi, neguen les evidències científiques o concentren el poder de la comunicació. Mai no ha estat fàcil. Us animo a llegir el document “Un Objectiu Cultura: de la necessitat a la realitat” i us animo que us el feu vostre, avui, 21 de maig, dia mundial de la diversitat cultural, i tots els dies que vindran.
Jordi Pascual
Coordinador de la comissió de cultura de Ciutats i Governs Locals Units (CGLU), i professor de drets culturals i mundialització a la Universitat de Girona i la UOC